dimarts, 6 de setembre de 2011

UNA ESTONA DE CEL



Un capvespre qualsevol...bé, rectifico, no és qualsevol, és la meva estona de cel!. Es fa fosc, els carrers es comencen a buidar de gent i torno cap a casa, no estic sola, estic amb tu. Ens allunyem del casc antic on hem estat sopant, esprement el poc suc que queda del cap de setmana. Riem, ens ha pujat un xic el vi al cap? a mi sí, definitivament. No parem de dir tonteries. Hem agafat la drecera que porta al jardí de l’Atlàntida, acaben de regar la gespa, em descalço per trepitjar-la, quin gust!a estones la conversa no té cap ni peus, ja hi estem acostumats...acabem “destruint” fragments de cançons, li ha tocat el rebre al Loquillo, què hi farem...Ens diem adéu, la nostra amistat és dolça com una moxaina...;P

6 comentaris:

  1. Mmmmmm.. m'agraden Els Pets, i m'agrada Loquillo!!!! No crec que destuissiu cap cançó... li canviaveu el ritme. Jjeje

    ResponElimina
  2. Gràcies Meia...si si com a mínim li caviàvem el ritme!

    ResponElimina
  3. Moments dolços, que bons són quan succeeixen.
    petonets

    ResponElimina
  4. Sí,cal aprofitar-los perquè a vegades escassegen!

    ResponElimina
  5. cantar acompanyat és tant bonic, Minnie...

    ResponElimina