dimecres, 23 de novembre del 2011

CONTES DE LA VORA DEL FOC...



...I TORNA LA TEMPESTA


Després de massa temps deixant que la inèrcia emocional guiés les meves passes de sobte torna la tempesta, els sentiments a flor de pell, les emocions que em pertorben i em fan sentir fràgil. Mil preguntes sense resposta i el malestar permanent del que lluita contra el pitjor enemic...ell mateix.

I desitjo la calma, com un assedegat desitja trobar un toll d’aigua, i vull respirar i sentir que amb l’expiració també deixo anar els pensaments que no em deixen viure ..i torno a ser la meva única mestressa, ja no sóc una possible presa esperant el seu botxí.

Odio ser una més del ramat, odio la meva posició fluctuant: a estones dins l’aparador i després a fora , des de la perspectiva de qui escull a qui assenyalarà la roda de la fortuna ,o no...

Estic excavant un fossar, una protecció que m’aïlli , ni que sigui per un temps de la tempesta, que em permeti descansar, que no se m’empassi, que no m’escoli entre els seus dits com la sorra d’aquest rellotge que continua amb la seva cadència sense compassió.

Potser hauria de fugir, posar quilòmetres de distància, que m’allunyin i alhora m’acostin als meus somnis...que no per ser somnis deixen de fer-me sentir quelcom massa semblant a la por.

...perquè al cap i a la fi , idiota de mi, segueixo esperant-te, a tu, a una presència a anys llum del meu enclavament. Espero que tu, una ombra, em vulguis allargar la mà , embolcallar-me amb una abraçada i formar part del meu món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada